Com influeix la família?

Any nou, nous objectius. Comença el 2017 i segurament tots/es nosaltres volem millorar o canviar algun aspecte de la nostra vida. Per canviar, és necessària una reflexió prèvia i comprendre per què estem actuant d’una manera que sabem que potser no és la millor.

En aquest espai, plantejo una proposta: reflexionem sobre la família. Com és la nostra família? Ens ha afectat en la nostra forma de ser i actuar? Portem alguna càrrega de la que potser no som del tot conscients? I, anant més enllà: ens influencia en la manera d’educar als nostres fills?

En els anys que porto com a psicòloga infanto-juvenil, m’he trobat amb famílies molt diverses, però pràcticament totes elles amb un denominador comú: l’amor cap als seus fills/es i una preocupació que es pot tornar en estrés i angoixa quan no es tenen recursos adequats per enfrontar determinades situacions (especialment a l’adolescència). Treballar amb famílies suposa un acompanyament i recolzament en un procés que mai és fàcil. Prenent com a punt de partida l’amor cap als fills/es i considerant els recursos personals, es tracta d’aprendre noves maneres d’educar per tal de trencar un sistema familiar que arriba a tornar-se tan rígid que ofega.

Tots/es portem algun tipus de càrrega familiar que ens pot arribar a afectar a nivell personal i relacional, especialment si no en som conscients d’aquesta “motxilla” invisible que carreguem a les espatlles. És necessari entendre i acceptar aquesta càrrega abans de buscar el camí de sortida.

Per ajudar a la reflexió, potser ens podem identificar, com a pare, mare o fill/a, amb algun dels models d’interacció familiar que proposa la teràpia estratègica:

En primer lloc, el model autoritari. Els pares tenen el poder total, el qual exerceixen a vegades amb violència. Tota norma és indiscutible. Com a resultat, els fills poden ser molt submisos o tot el contrari, autoritaris i violents. Quan el fill/a desobeeix, els pares cada vegada renyen/castiguen més, cosa que promou més oposició dels fills/es que pot arribar a ser violenta.

En segon lloc, el model hiperprotector. Els pares consideren que han de protegir al fill/a de tots els perills. Es presenten com a pares forts, que defensen al seu nen/a de tots els problemes. Es tracta d’un excés d’ajuda que genera inseguretat en el nen/a, perquè envia un doble missatge: t’estimo i et protegeixo perquè no ets capaç. Els nens/es, al no enfrontar-se ells/es mateixos/es als problemes, solen presentar baixa autoestima i inseguretats.

En tercer lloc, el model democràtic-permissiu. Els pares consideren als fills com amics i els tracten d’igual a igual. Tot es negocia a la família i els pares no assumeixen l’autoritat en cap moment ni plantegen límits. Com a resultat, els nens/es aprenen que si són autoritaris podran aconseguir el que desitgen.

En quart lloc, el model sacrificant. Són pares que ho donen tot pels seus fills; treballen molt per ells/es perquè consideren que és el seu deure. Al mateix temps, esperen ser recompensats pel seu sacrifici i transmeten contínuament el missatge de “ho faig tot per tu”. Els fills/es moltes vegades es senten pressionats, tot i que normalment arriben a consulta quan són grans.

En cinquè lloc, el model delegant. Els pares transmeten la seva responsabilitat a altres persones: avis, educadors,... i els nens/es aprenen a buscar al referent del que poden satisfer els seus desitjos. Aquests pares delegants moltes vegades provenen de famílies hiperprotectores.

Finalment, el model intermitent. Els pares van canviant de model segons la situació. Són molt autocrítics i tenen dubtes contínuament. Aquesta manera d’actuar genera molta inseguretat en els fills/es.

Quin seria el model ideal? Un model més flexible on els pares són democràtics però també capaços de posar límits adequats quan és necessari. Hi haurà coses que es podran negociar, però altres no. Sempre hi ha d’haver un “stop” davant de certes conductes, ja que els pares som els adults.

En qualsevol cas, tant si ens identifiquem amb un d’aquests models com si no, el fet de reflexionar per entendre com som i com actuem amb la nostra família és un primer pas de reconciliació i acceptació de nosaltres mateixos/es que, de ben segur, beneficiarà als nostres fills/es.